Tots i cadascun d'ells gaudirien de les seves vacances. I doncs, per què jo no podria gaudir-ne també?
Treballava de valent, havia tingut entre mans diversos projectes d'una importància vital per l'avenç dels negocis en els quals s'embarcava l'empresa; mesos, dies, hores davant del meu escriptori, seleccionant candidats, revisant sol·licituds, assignant projectes i assegurant-me que es pagués a cada proveïdor de serveis sense demores.

Com era possible que la resta estiguessin ficant el banyador o les botes de neu a dins la maleta mentre jo suava excessivament sota el vestit de tall anglès? Jo, que preparava el cafè del matí i la tarda i que contestava totes les trucades que en Gutiérrez i l'Amingorena no volien atendre, que bregava amb tots els assumptes desagradables entre proveïdors i clients, no hi haurien vacances per a mi?

Veia com cada empleat entrava a l'oficina d'en Vargas i en sortia triomfant, somrient, pensant en les vacances que s'acabava de guanyar. Sabia que havia de posar-hi coratge i entrar en aquella oficina. Jo també volia arrabassar les meves vacances de les mans de qui també tindria el dret de negar-me-les. I ho vaig fer. Però estic aquí. Gaudint d'una oficina buida.

Les paraules d'en Vargas encara em ressonen al cap: "No, Juancito. Lamentablement el teu viatget a la costa no podrà ser. Ara per ara, necessito que algú s'ocupi de l'empresa, saps?. Vaig ser dèbil. Però la meva debilitat no tenia res a veure amb el fet que encara estigui aquí. Si hagués estat encara que fos només mitja passa davant d'en Vargas... Si hagués sabut que existia una clau màgica per guanyar-me l'estada d'uns dies a la costa... Em pregunto com n'hauria estat d'agradable estar a la platja, després d'haver-me guanyat l'empatia d'en Vargas de la mateixa manera que se l'havien guanyat la resta: dient-li que treballaria des de la platja durant la meva escapada a la costa.

Tots i cadascun gaudirien de les seves vacances. Per què llavors jo no hauria de gaudir d'unes també? Treballava dur, havia manejat ja diversos projectes de vital importància per l'avenç dels negocis en què s'embarcava l'empresa; mesos, dies, hores davant meu escriptori, seleccionant candidats, revisant sol • licituds, assignant projectes i assegurant que cada proveïdor de serveis rebés el pagament sense demores.

Com era possible llavors que els altres estiguessin embalatge seus vestits de bany o les seves botes de neu quan jo suava excessivament sota el vestit de tall anglès? Jo, que preparava el cafè del matí i la tarda, que contestava totes les trucades que Gutiérrez i Amingorena no volien atendre, de lidiar amb els assumptes desagradables entre proveïdors i clients, no hi hauria vacances per a mi?

Veia com cada empleat entrava a l'oficina de Vargas i sortia triomfant, somrient, pensant en les vacances que acabava de guanyar-se. Sabia que havia de prendre coratge i entrar a aquesta oficina jo també a prendre les meves vacances de les mans de qui també tindria el dret de negármelas. I ho vaig fer. I aquí estic. Gaudint d'una oficina buida.

Les paraules de Vargas ressonaven encara al meu cap: "No, Juancito. Lamentablement teu viatgets a la costa no podrà ser. De moment necessito que algú tingui cura del fort, saps?". Vaig ser feble. Però la meva debilitat no té res a veure amb que jo estigui encara aquí. Si hagués estat encara que sigui mig pas davant de Vargas ... Si hagués sabut que hi havia una clau màgica per guanyar-me la meva estada a la costa per uns dies ... Em pregunto què tan plaent hagués estat ser a la platja, habiéndome guanyat l'empatia de Vargas de la mateixa manera en què l'havien guanyat els altres: informant que treballaria des de la platja durant la meva escapadeta a la costa.

Tots i cadascun gaudirien de les seves vacances. Per què doncs jo no hauria de gaudir d’unes també? Treballava de valent, ja havia manejat varis projectes d’importància vital per al desenvolupament dels negocis en els quals s’embarcava l’empresa; mesos, dies, hores davant l’ordinador, seleccionant candidats, supervisant sol•licituds, assignant projectes i assegurant-me de que cadascun dels proveïdors de serveis reberen el seu pagament sense demores.

Com era possible doncs que els altres estigueren empaquetant els seus banyadors o les seues botes de neu quan jo suava excessivament baix el vestit de tall anglès? Jo, que amania el cafè del matí i la tarda, que contestava totes les trucades que Gutiérrez i Amingorena no volien atendre, que lidiava amb afers desagradables entre els proveïdors i els clients, no hi haurien vacances per a mi?

Veia com cada empleat entrava a l’oficina de Vargas i eixia triomfant, somrient, pensant en les vacances que acabava de guanyar-se. Sabia que havia de prendre coratge i entrar en eixa oficina de qui també tindria el dret de negar-me-les. I el vaig fer. I ací estic. Gaudint d’una oficina buida.

Les paraules de Vargas feien eco dins del meu cap: "No, Juancito. Lamentablement la teva escapada a la costa no hi podrà ser. De moment necessito que algú vigile de la fortalesa, saps?". Vaig ser feble. Però la meua feblesa res ha de veure amb el que jo hi sigui aquí. Si hi hagués estat encara que mig pas per davant de Vargas... Si hagués sabut que hi existia una clau màgica per guanyar-me la meua estança en la costa durant uns dies... Em pregunto com de plaent hagués segut estar a la platja, havent-me guanyat l’empatia de Vargas de la mateixa manera en que li l’havien guanyat els altres: informant-li de que treballaria des de la platja durant la meua escapada a la costa.

Tots i cadascun gaudirien de les seves vacances. Llavors, per què jo no hauria també de gaudir-ne d'unes? Treballava dur, havia dut a terme ja diversos projectes de vital importància per a l'avenç dels negocis en els quals s'embarcava l'empresa; mesos, dies, hores davant el meu escriptori, seleccionant candidats, revisant sol·licituds, assignant projectes i assegurant-me que cada proveïdor de serveis rebés el seu pagament sense demores.

Com era possible doncs que la resta estigués empacant els seus vestits de bany o les seves botes de neu quan jo suava excessivament sota el vestit del Corte Inglés? Jo, que preparava el cafè del matí i de la tarda, que contestava totes les trucades que Gutiérrez i Amingorena no volien atendre, que lidiava amb els afers desagradables entre proveïdors i clients, no hi havia vacances per a mi?

Veia com cada empleat entrava a l'oficina de Vargas i sortia triomfant, somrient, pensant en els vacances que acabava de guanyar-se. Sabia que havia de tenir coratge i entrar a aquella oficina jo també a arrabassar les meves vacances de les mans de qui també tindria el dret de negar-me-les. I ho vaig fer. I aquí hi sóc. Gaudint d'una oficina buida.

Les paraules de Vargas ressonaven encara al meu cap: "No, Juancito. Lamentablement el teu viatget a la costa no podrà ser. De moment necessito que algú tingui cura del fort, saps?". Vaig ser dèbil. Però la meva debilitat res té a veure amb què jo hi sigui encara aquí. Si hagués estat ni tan sols mig pas davant de Vargas... Si hagués sabut que existia una clau màgica per guanyar-me la meva estada a la costa per uns dies... Em pregunto com hagués estat d'agradable ser a la platja, havent-me guanyat l'empatia de Vargas de la mateixa manera com se l'havien guanyat els altres: informant-lo que treballaria des de la platja durant la meva escapadeta a la costa.